CARLES BOSCH DE LA TRINXERIA
Si els personatges destacats no fan la història d’un poble, com es creia abans, en canvi, hi deixen sempre una empremta inesborrable. Aquest fou el cas, per la Jonquera, de Pere Grau Baló, en el segle XVIII, o el de Carles Bosch de la Trinxeria al final del XIX.
La família Bosch es troba arrelada a la Jonquera des que un d’ells, de nom també Carles, resident a Avinyonet de Puigventós i “ciutadà honrat” de Barcelona -pertanyent, per tant, a la petita noblesa catalana- contragué matrimoni amb Matrona Azemar, pubilla d’una de les cases jonquerenques de més rellevància social.
Emparentats, més tard, amb els Trinxeria de Prats de Molló, els Bosch acabaren acumulant un considerable patrimoni estès a cada banda de la frontera pirinenca.
Per aquesta darrera raó, no és estrany que el nostre personatge nasqués a Prats de Molló, en el Vallespir, l’any 1831, i alternés la seva entre aquella població, durant la joventut, i la Jonquera, on fixà la residència quan, a la mort del seu avi, prengué possessió dels béns familiars.
Educat a Tolosa de Llenguadoc, on estudià art i lletres, fou una persona de notable cultura i extensos coneixements, de manera especial de les terres on desplegà l’existència, però també de tipus general, com ho demostra, per exemple, el coneixement de diferents llengües, circumstàncies aleshores no gaire freqüents. A més d’algunes estades a l’estranger, sobretot a diferents regions de França, o una llarga permanència a la capital catalana, acabà, com hem vist, instal·lant-se a la Jonquera, a la casa de la seva propietat, al Carrer Major, gairebé davant de la plaça, on visqué fins a la mort, l’any 1897, als seixanta-sis anys.
De Jove, mentre la salut i les forces li ho permeteren, fou un home de múltiples activitats, tant les derivades de les afeccions molt pròpies de la classe social, sobretot la cacera i l’excursionisme, com les que depenien de l’administració del seu vast patrimoni. Les dues primeres, íntimament relacionades, seran una font constant d’on traurà bona part dels materials de l’obra literària.
Quan entrà en la cinquantena, que corresponia als anys vuitanta del segle XIX, disminuïda l’energia jovenívola i ja amb escasses forces físiques per a trescar per les muntanyes, Boch comença la carrera d’escriptor primer com a simple inclinació de la qual fa participants en els seus amics de la vila; després, una vegada obtingut el reconeixement dels cenacles literaris barcelonins, ja com una dedicació.
Emmarcat dintre del moviment literari de la Restauració, i més concretament en les tendències modernistes, Bosch feu amistat o estigué en contacte amb rellevants personalitats d’aquells moviments, com Verdaguer, Joaquim Vayreda, Narcís Oller, Massó i Torrents, Vilanova, etc. Destaca allò que millor coneixia: el petit món dels pobles i masies, els camps i les muntanyes, els pagesos, pastors i bosquetaires; més en les descripcions i narracions de curts episodis, que en l’exposició de les complicades trames i les profundes anàlisis psicològiques que requereixen la novel·la.
D’entre altres obres escrites hi ha: “Records d’un excursionista”, “L’Hereu Noradell”, “Records d’un caçador”, “La presa de l’hort”, “Una excursió forçosa”, “Records de la darrera carlinada”.
SALVADOR GENÍS I BECH
Salvador Genís i Bech (La jonquera, 1841-Pineda de Mar, 1919) és considerat l’autor dels primers llibres escolars catalans contemporanis. El cas d’aquest mestre és un d’aquells casos singulars de self-made man. Fill d’una família molt senzilla de la Jonquera, l’any 1860 es matriculà a l’escola Normal de Girona, on compaginà els estudis amb feines diverses per tal de finançar-se la carrera.
Salvador Genís obtingué el títol de mestre superior l’any 1863 i, posteriorment, fou el número 1 de la seva promoció en les oposicions per ocupar una plaça de mestre públic. Ensenyà a Mieres (1863-1865) i a Sarrià de Ter (1865-1874). Fou en aquest període quan publicà el seu important manual El auxiliar del maestro catalán en la enseñanza de la lengua castellana (1869). L’any 1874 fou nomenat secretari de la Junta de Primera Ensenyança de Girona, però arran de les trifulgues polítiques de l’època fou destituït del càrrec poc després d’haver-lo assumit. Segurament desencisat, abandonà l’ensenyament públic i obrí un llarg parèntesi en la docència que no es tancà fins a l’any 1904, quan acceptà la direcció de les escoles catalanes del Districte Segon de Barcelona.
En l’endemig, fou secretari dels ajuntaments de Castelló d’Empúries (1880-1881) i de Calella (1881-1899), d’on fou despatxat en prendre possessió de l’alcaldia el carlí Manuel Puigvert. Posteriorment, es traslladà a Sant Feliu de Guíxols (1899-1904), d’on fou oficial de secretaria. L’any 1904 s’incorporà a la docència a Barcelona fins a la seva jubilació el juny de 1910, quan s’instal·là definitivament a Pineda, d’on era filla la seva segona esposa, Carme Horta i Torrent, amb qui havia contret matrimoni l’any 1876. El matrimoni Genís Horta i el seu únic fill Emili – també mestre i escriptor-, s’establiren al carrer de Mar, n.º 33, on el pedagog residiria fins a la seva mort.
El fet que salvador Genís abandonés la docència entre 1874 i 1904 no significà de cap de les maneres que deixés de banda el seu interès per aspectes pedagògic i docents, ja que és durant aquest parèntesi que publicà la major part de materials adreçats a facilitar l’ensenyament dels alumnes. Concretament, Lectura bilingüe (1900); Estampa y ploma (1908); Vocabulari català-castellà (1910); Hores escolars (1915), i Per molts anys! (1917), les tres darreres redactades ja des de Pineda de Mar. A més, Salvador Genís prodigà incansablement durant aquests anys les seves col·laboracions en diaris i revistes, tant especialitzades com generals, defensant i divulgant, en més d’un centenar d’articles, tant en català com en castellà -que recull el volum En defensa de l’ensenyament en català, editat per la Fundació Pere Coromines-, la necessitat que en l’ensenyament infantil es tingués en compte la llengua catalana.